Però compte: no caiguem en el pessimisme perquè pensar sempre negre es tracta d'una emoció més devastadora que el coronavirus i és la xacra més gran que existeix al món.
L'optimisme sempre serà una forma d'entendre la vida i els propers 20 anys seran claus per posar a la pràctica aquest valor humà, fins arribar a l'immortalitat humana que prediquen alguns científics cada cop amb més èxit i que ja té dates aproximades: 2040-2045. 

Són vint anys per arribar a conseguir aquesta "utopia" que té per nom l'immortalitat. Vint anys de recerca i desenvolupament, vint anys d'experiència i d'esperança entre científics que sortiran de l'universitat, vint anys per poder solucionar problemes com el racisme, la xenofòbia, la violència de gènere, la discriminació per edat, sexe o ideología i els conflictes bèl·lics. Ens cal urgentment un món globalitzat que garanteixi els drets humans de l'ONU.

Si ens en sortim d'aquest ensurt (que penso que és el més probable)  totes les malalties que fins ara eren cròniques tindran una cura absoluta i contundent. La majoria de persones serem mig robots i durem un microxip per un major control i seguretat. 

Crec que val la pena reflexionar sobre com hem arribat aquí. Si cal, cal posar en marxa la nostra fe i cal practicar l'espiritualitat en moments tan complicats.
 

Jo sempre he pensat que d'un conflicte, d'una tempesta, sempre se'n pot trobar la part positiva. I l'efecte del coronavirus si s'acaba superant seria un bon moment perquè entre tota la ciutadania s'intenti crear uns "Estats Units del Món", amb el suport de l'ONU, de totes les religions i totes les potències mundials. M'acompanyeu al camí de l'optimisme?