SEGUIU-NOS

Actualitzat 11:35 AM CET, Dec 17, 2017

L’Assetjament Escolar

  • Escrit per  José Luis Solans Pueyo
  • Publicat a Opinions
Jose Luis Solans Pueyo. Doctor en dret. Professor  de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (adscrita a la UDL). Jose Luis Solans Pueyo. Doctor en dret. Professor de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (adscrita a la UDL).

Cada dia llegim  notícies de casos d’assetjament escolar. La societat,  està començant paulatinament a ser conscient de les dimensions del problema. Però que és realment l’assetjament escolar  o “bulling” , “mobbing”  o ciberbullyng en anglès?     

Significa:fustigació, violència en l’àmbit escolar, maltractament, agressió física,  psicològica o verbal i que son alguns dels sinònims que s’utilitzen per a referir-se a una única realitat: l’assetjament escolar. Assetjament que és produeix entre els escolars de forma permanent, constant i duradora, tant en l’aula, pati o mitjançant les xarxes socials. Un terrible problema que afecta a milers de menors d’edat i que esta proliferant de forma preocupant en les últimes dècades. L’assetjament és una forma extrema de violència escolar. Una violència que irromp en aquesta etapa infantil i que ni els propis nens, poden explicar el que els està passant. Es una intimidació a la víctima. Es un abús de poder. Es una coacció, un xantatge, una humiliació. Es una espècie de tortura, metòdica i sistemàtica que l’agressor sotmet a la víctima ,sovint, amb el silenci, la indiferència i complicitat d’altres companys-nens.

  

Fa pocs dies, un nou cas de “ciberbullyng” ha obligat a actuar al Departament d’Ensenyament. Tres menors d’un col·legi de Girona assetjaven i criticaven  a un altre durant  les hores lectives i inclús fora del centre mitjançant missatges de “whatsApp” .Unes reflexions prèvies: considerem normal que els pre-adolescents que encara no tenen 10 anys d’edat, disposin ja  de “smartphones”? Sabem que aquestes eines no son neutres? O en tot cas, els pares no hauríem de tenir accés al mòbil, al correu i als perfils socials dels seus fills, que encara son  uns nens ? Tenim que ser condescendents i paternalistes amb els fills que encara no tenen 8, 9, o 10 anys i per tant no tenen una maduresa  física ni intel·lectual ni tenen desenvolupada plenament la  seva personalitat ?  No podem oblidar que en internet els assetjadors s’amaguen darrera de la pantalla i així poden dir coses que no farien mai a la cara. En el fons són uns cobards, estan mal amb si mateixos i ho fan pagar als demés

No s’haurien de prendre, en aquestes casos , mesures exemplificadores , que puguin servir de lliçó a  altres alumnes temptats a cometre accions semblants?

Les actituds intolerables han d’esser  mereixedores de sancions igualment exemplars. Castigar als culpables i no a les víctimes.

Si som sincers, quantes persones que coneixem, han  patit  un assetjament de petits o  també, qui  de nosaltres, encara que de forma ocasional i esporàdica, no l’ha sofert de nen quan estudiava en el col·legi ? Qui no ha estat objecte  d’alguna burla, humiliació, insult, amenaça, coacció, vexacions, copejat alguna vegada, marginat del grup, deixat al costat com una deixalla o un objecte sense valor o hem estat tractats de manera grollera i desconsiderada? Tots d’alguna manera hem patit en les nostres carns, aquesta experiència negativa i una ombra de silenci còmplice, per part de tots, s’ha estès sempre sobre el cas; començant pel col·legi ( aquest tipus de publicitat negativa evidentment  no l’interessa) i terminant pels pares, que tampoc , no volen estendre una taca fosca sobre els seus fills i també per part de la societat que mira a l’altra costat. Sempre el mateix resultat: hermetisme total.

 Tots formem part d’aquest engany  i hipocresia social .Massa temps ha  tardat  la societat ha reaccionar. Ja és hora. Per què ens quedem amb les braços creuats quan passa una cosa d’aquestes, en lloc de lluitar i denunciar, per que no torni a succeir?  Per què no aïllem a l’assetjador a base de treure al seu seguici de companys-silenciosos-incondicionals i que de forma directa o indirecta son responsables amb el seu silenci?

Que haurien de fer els pares? Avisar a les autoritats del centre educatiu sobre el problema que està passant. Fer la denuncia corresponent. Preocupar-se també pels fills. Observar els seus comportaments. Reeducar les seves  conductes, ja que de no fer-ho en un futur proper és poden convertir-se en assetjadors tant en l’àmbit escolar, com en l’àmbit laboral o domèstic. Parlar. Parlar molt  amb ells. Marcar unes pautes i informar dels possibles riscos.  Tindre sempre obert un canal de diàleg. Parlo  de diàleg no d’un monòleg. Posar normes i límits que obligatòriament i de forma inflexible han de respectar i complir. Educar per controlar les emocions, per a respectar les opinions dels companys. No és fàcil educar .Els pares no son experts en pedagogia. No han nascut el suficientment preparats per educar als seus fills. Però la família és el nucli bàsic  i essencial per a la socialització dels nens a través de valors, normes, comportaments, costums i  hàbits. L’afectivitat familiar  respecte el nen marcarà el desenvolupament de la seva personalitat futura .Les carències afectives poden motivar sentiments de ràbia o enveja cap als altres i d’aquí  que és pugui derivar l’assetjament de nens de petita edat. Si en la família no hi ha regles; si falta la comunicació, una supervisió i un control raonable sobre la conducta dels fills; si en la família hi ha tensions  i baralles, és molt possible que aquestes actituds és reiterin en un futur  per part dels nens ,tornant-se més agressius.

Que hauria de fer l’Escola? Les escoles normalment ,no admeten  el problema i l’hi resten importància. El canvi de centre dels nens víctimes no és la solució. Caldria que totes les escoles tinguessin un Protocol de Detecció i Actuació contra el casos d’abús escolar( bé estudiat, definit i  detallat ), per evitar que és pugui repetir. Es necessiten  més recursos, per afrontar la situació. Una major implicació. No tancar els ulls a la realitat. Educar i socialitzar  als nens. Educar en valors. Establir regles. Els professors , han d’actuar amb rapidesa en cas de mera sospita d’assetjament i informar a les autoritats corresponents.  Mantenir  una bústia de suggeriments.

Que hauria de fer el Govern ? Campanyes de promoció sensibilització social sobre l’assetjament escolar. Reactivar l’Observatori Estatal de la Convivència Escolar, que pràcticament en 4 anys no s’ha reunit ni una sola vegada. L’increment de la “ratio” d’ alumnes per classe i l’horari lectiu i  així com el  dèficit en personal  de suport i reforç, han dificultat durant anys de crisi la prevenció dels casos d’assetjament escolar. Prendre mesures i fer complir la llei. Al respecte, el Govern Central, va aprovar ,fa unes setmanes, el Pla estratègic de Convivència Escolar ( un paquet de 70 mesures per a combatre la violència i els abusos en els Centres Educatius, potenciant la formació del professors, pares i alumnes i de la societat en general  i abordant aquest tipus d’assetjament al igual que és tracta la violència de gènere. Espero  que l’esmentat Pla, una vegada consensuat amb  altres institucions educatives i altres representants de pares i alumnes, es pugui posar en marxa.

Davant de l’assetjament escolar no cap una posició neutral, ja que la neutralitat sempre  ajuda a l’abusador mai a la víctima. El silenci ,estimula a l’assetjador mai al que pateix. S’ha d’acabar amb el silenci còmplice i el mirar cap altra costat. Els crits dels assetjadors son el arma dels covards. En el fons son nens febles, que es fan forts per que hi ha un grup de “companys” que el recolza. Grup, que per altra part, manté un silenci còmplice i responsable. L’educació és una vacuna contra la violència i en definitiva  contra l’assetjament escolar.

Jose Luis Solans Pueyo. Doctor en dret. Professor  de l’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (adscrita a la UDL).

Darrera modificació el Dimecres, 24 Febrer 2016 13:29
Tornar al principi