Oficial ®
Dimarts, 19 Juliol 2016 13:55

Referèndums i europeus a conveniència

Groucho Marx deia que ‘ell tenia uns principis, però que si no agradaven, en tenia uns altres’. Els referèndums són una mostra de democràcia directa (indiferentment de l’encert o no de la decisió popular, que s’ha de respectar agradi o no agradi), però els tan invocats principis democràtics i de respecte a les decisions populars no s’interpreten igual quan guanya l’opció que no interessa a les castes dirigents i la gent del carrer simpatitzant amb aquestes (siguin de classe adinerada o no), arribant fins i tot a equiparar referèndums amb ‘dictadures’.

No recordo cap ferotge crítica als referèndums des de cap banda ni cap escrit de premsa al respecte ni amb el triomf del ‘no’ d’Escòcia a separar-se de la Gran Bretanya ni el triomf al seu dia de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, ni sobre cap a altra opció favorable als ‘mercats’ i poders econòmics. En canvi, sí s’ha criticat visceralment el triomf de l’opció de Gran Bretanya a sortir de la UE (Brexit), titllant-la de ‘populista’, ‘covarda’, etc. I mostrant el seu mal perdre, certs sectors intenten negar els resultats i a més pretenen forçar un segon referèndum fins que surti l’opció que els agradi. També el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker va titllar la decisió popular britànica com ‘antipatriòtica’.

El mateix Jean-Claude Juncker que parla d’antipatriotisme quan vol vendre Europa sencera als interessos del FMI, el Banc Mundial i l’imperialisme dels EEUU amb el tractat de lliure comerç TTIP per diners i prebendes, i el mateix individu que, segons revelacions documentals (‘LuxLeaks’), hauria d’explicar el seu paper de ‘patriota’ quan era president de Luxemburg, convertint el país en un centre europeu d’evasió fiscalcorporativa (per ell el ‘patriotisme’ equival a vendre sobiranies nacionals per diners). I és que els principis es poden bescanviar quan interessa políticament, perquè segons certs polítics tan espanyols i catalans ho són quan volen i tan europeus (millor dit, europeistes) quan els interessa.

Si el salari mínim francès és de 1365 euros, el grec d’uns 736 euros  i l’espanyol és de 641 euros; o si els horaris laborals europeus són més compatibles amb la vida personal i familiar: si s’aposta més per les energies renovables a Europa, etc. a Espanya anem en direcció contrària, demostrant ser sols europeus en quant a pagar més impostos, aplicar les mateixes retallades socials, etc. Si bé és positiu mirar i caminar de vegades en altres direccions (permetent-nos millorar, com a l’escola, i sabent que sempre hi ha gent de qui podem aprendre alguna cosa), a Espanya el complex d’inferioritat impulsa excessivament imitar d’altres països, perdent així la nostra personalitat, com si un model propi no fos possible.

Amb tot, hem de recordar que la Unió Europea es conformà no per quant a idealismes romàntics per la pau entre països europeus, sinó per fer front al llavors poderós bloc comunista soviètic primer, i després, amb la caiguda d’aquell bloc, per evitar tota contestació al model neoliberal  i inserir els països a un cadenat imperialista europeu (el IV Reich alemany) com a subaltern de l’imperialisme dels EEUU. Compte amb els referèndums?. Sols ho pregunten aquells quan els resultats no els són favorables. ¿Ya ‘semos’ europeos?. O ja n’estem ‘TTIPs’?

Publicat a Opinions Optimistes

 

El temps a Balaguer

 

 

 

 

 

 

Director i fundador:
Josep Maria Castells i Benabarre