Oficial ®
Dijous, 09 Març 2017 14:33

‘Re-catalanitzar’ Espanya?

A alguns cercles es parla de ‘despujolitzar’ Catalunya per motius diversos (amb tot, al meu parer, el panorama actual fa enyorar l’època del sr. Pujol, sense compartir les seves idees, però allò obeïa al procés natural del capitalisme, en aquell temps més ‘contingut’ per l’Estat de benestar gràcies al contrapès soviètic, sense saber com governaria avui el sr. Pujol). I si el falangista José Antonio Primo de Rivera proposà la senyera catalana com a bandera espanyola en ser la més antiga de la península, ara es parla encertadament de ‘catalanitzar’ Espanya, expressada per l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, i ja exposada a un escrit al diari ABC a l’any 1978 del periodista José María Carrascal (el de les ‘corbates de colors’).

I és que segons ell, no són ànims imperialistes catalans sobre la resta d’Espanya ni substituir l’hegemonia madrilenya per la barcelonina en dedicar-se el poble català al seu propi creixement enlloc de malgastar energia en subjugar els altres, suggerint que el fet català fos part de l’ànima espanyola, no contra el de cada terra, sinó per engrandir i enriquir.

El sr. Carrascal veia virtuts a Catalunya respecte la resta d’Espanya en fets com la laboriositat, el sentit organitzatiu i empresarial, la iniciativa, l’esperit cooperatiu, el respecte a la intimitat aliena, el sentit comú (‘seny’), el seu pragmatisme, la seva responsabilitat individual i col·lectiva, la indústria, l’art, la barreja entre tradició i modernitat etc. Però a banda de formes imperialistes d’alguns sectors sobre altres terres de parla catalana com València i les Illes Balears, encara que aquests no vulguin), també cal destacar a Catalunya com a capdavantera en legislació mediambiental, contra el maltractament animal, lleis contra la pobresa energètica, d’habitatge, igualtat de gènere, etc. així com la major antiguitat de l’Estat i institucions a Catalunya que a Espanya: la bandera (de l’any 1050), les primeres Corts (l’any 1192), el primer president (l’any 1359), i la primera Constitució (l’any 1283), mentre que a Espanya la bandera actual és de l’any 1785, les Corts de l’any 1834; el primer president l’any 1823; i la primera constitució l’any 1812.

A més també de l’aportació catalana al món del cinema, en artistes o director/es i en doblatges al català i al castellà, amb veus reconegudes com Ricard Solans (doblant sovint als actors Silvester Stallone o Robert de Niro); Felipe Peña (a Anthony Quinn o Lawrence Olivier); Josep Maria Angelat (a Louis de Funes o Marty Fieldman); Jordi Estadella (presentador i doblador de dibuixos animats com l’Inspector Gadget); Marta Martorell (doblant sovint a Angela Landsbury); Joaquim Díaz (doblant a Jack Lemmon o Peter Ustinov), o d’altres com Glòria Roig, Claudi Garcia, o actors i dobladors com Joan Crosas, Joan Pera i sobretot, Elvira Jofre (coneguda als doblatges d’Elizabeth Taylor i altres pel·lícules clàssiques), etc. Intentem re-catalanitzar de nou Espanya?. O, com cantava Gerard Quintana a la sèrie ‘Ventdelplà’, començar de nou?

Publicat a Opinions Optimistes
Dimarts, 19 Juliol 2016 13:55

Referèndums i europeus a conveniència

Groucho Marx deia que ‘ell tenia uns principis, però que si no agradaven, en tenia uns altres’. Els referèndums són una mostra de democràcia directa (indiferentment de l’encert o no de la decisió popular, que s’ha de respectar agradi o no agradi), però els tan invocats principis democràtics i de respecte a les decisions populars no s’interpreten igual quan guanya l’opció que no interessa a les castes dirigents i la gent del carrer simpatitzant amb aquestes (siguin de classe adinerada o no), arribant fins i tot a equiparar referèndums amb ‘dictadures’.

No recordo cap ferotge crítica als referèndums des de cap banda ni cap escrit de premsa al respecte ni amb el triomf del ‘no’ d’Escòcia a separar-se de la Gran Bretanya ni el triomf al seu dia de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, ni sobre cap a altra opció favorable als ‘mercats’ i poders econòmics. En canvi, sí s’ha criticat visceralment el triomf de l’opció de Gran Bretanya a sortir de la UE (Brexit), titllant-la de ‘populista’, ‘covarda’, etc. I mostrant el seu mal perdre, certs sectors intenten negar els resultats i a més pretenen forçar un segon referèndum fins que surti l’opció que els agradi. També el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker va titllar la decisió popular britànica com ‘antipatriòtica’.

El mateix Jean-Claude Juncker que parla d’antipatriotisme quan vol vendre Europa sencera als interessos del FMI, el Banc Mundial i l’imperialisme dels EEUU amb el tractat de lliure comerç TTIP per diners i prebendes, i el mateix individu que, segons revelacions documentals (‘LuxLeaks’), hauria d’explicar el seu paper de ‘patriota’ quan era president de Luxemburg, convertint el país en un centre europeu d’evasió fiscalcorporativa (per ell el ‘patriotisme’ equival a vendre sobiranies nacionals per diners). I és que els principis es poden bescanviar quan interessa políticament, perquè segons certs polítics tan espanyols i catalans ho són quan volen i tan europeus (millor dit, europeistes) quan els interessa.

Si el salari mínim francès és de 1365 euros, el grec d’uns 736 euros  i l’espanyol és de 641 euros; o si els horaris laborals europeus són més compatibles amb la vida personal i familiar: si s’aposta més per les energies renovables a Europa, etc. a Espanya anem en direcció contrària, demostrant ser sols europeus en quant a pagar més impostos, aplicar les mateixes retallades socials, etc. Si bé és positiu mirar i caminar de vegades en altres direccions (permetent-nos millorar, com a l’escola, i sabent que sempre hi ha gent de qui podem aprendre alguna cosa), a Espanya el complex d’inferioritat impulsa excessivament imitar d’altres països, perdent així la nostra personalitat, com si un model propi no fos possible.

Amb tot, hem de recordar que la Unió Europea es conformà no per quant a idealismes romàntics per la pau entre països europeus, sinó per fer front al llavors poderós bloc comunista soviètic primer, i després, amb la caiguda d’aquell bloc, per evitar tota contestació al model neoliberal  i inserir els països a un cadenat imperialista europeu (el IV Reich alemany) com a subaltern de l’imperialisme dels EEUU. Compte amb els referèndums?. Sols ho pregunten aquells quan els resultats no els són favorables. ¿Ya ‘semos’ europeos?. O ja n’estem ‘TTIPs’?

Publicat a Opinions Optimistes
Dimecres, 27 abril 2016 11:45

Prou de jugar al ‘Monopoly’ polític?

Molts de nosaltres hem jugat al joc de taula ‘Monopoly’, que, com ja sabem, consisteix en jugar a adquirir carrers, propietats, botigues, centres culturals, etc, i amb més adquisicions, millor. Era una forma a petita escala de familiaritzar-nos amb l’economia i els diners (ara matèria obligatòria als centres educatius). Però si en un mercat ‘competitiu’ consumidors i productors accepten uns preus (teòricament) fixats per l’oferta i la demanda, en un monopoli (del grec monos 'un' i polein 'vendre'), l’oferent és un únic productor (monopolista) que fixa el preu d’un bé o servei determinat utilitzant el seu poder de mercat, sense substituts (per tant, l’única alternativa per comprar), i normalment característic d’indústries necessitades de grans inversions per la barrera dels alts costos fixos (patents, llicències, copyrights, control d’elements per la producció, etc), a canvi, però, de disminuir el benestar de la gent consumidora, la ineficiència i la producció (a més de despeses en esforços per adquirir, mantenir i exercir el poder), i per evitar això, l’Estat (teòricament) crea regulacions antimonopoli per fomentar la competència econòmica sense restriccions; o nacionalitza alguns monopolis per gestionar-los en condicions favorables per la gent (empreses públiques, etc), per les economies d’escala i una major amortització de les infraestructures adients per l’activitat; o crea monopolis a àrees estratègiques (per raons polítiques i, al meu parer, necessàries per justícia nacional i social); a través de procediments administratius de productors i consumidors, etc. Però a la pràctica, els preus no es fixen per l’oferta i la demanda, i, avui dia aquí són evidents les connexions entre minories adinerades i governs a canvi de prebendes donant lloc a oligopolis (pocs oferents) que privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues (com al sector energètic espanyol amb l’exministre Soria, dimitit recentment per la seva implicació en frau fiscal). Però també hi ha altres monopolis on certs sectors polítics es creuen en possessió de la Veritat absoluta i volen monopolitzar els sentiments patriòtics (des de la ‘dreta’) o els moviments obrers (des de l’esquerra’), tot i que certa ‘dreta’ s’han venut nacions a oligarquies mundials, i certa esquerra s’han aplicat les mateixes mesures neoliberals que la dreta neoliberal o han aplicat les seves idees (de gènere, tema nacional, social, etc) de forma diferent als països on governen que el defensat aquí, sense pensar que existeix la defensa de la Justícia Social més enllà. Però ideologies apart i la caduca divisió esquerra-dreta enmig d’aquest oligopoli del capital sota una ‘democràcia’ formal, no és ètic ni just el monopolitzar sentiments, sinó que cal trobar punts en comú per sumar i multiplicar enlloc de restar i dividir. Diguem prou de jugar al ‘Monopoly’?.

Publicat a Opinions Optimistes

 

El temps a Balaguer

 

 

 

 

 

 

Director i fundador:
Josep Maria Castells i Benabarre