La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així. El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població. Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum. Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir. Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització…

Pensem tan sols uns minuts en aquesta pregunta i intentem respondre-la. El masclisme, segons el diccionari català, és “una actitud que consisteix en atribuir als homes la superioritat en tots els camps.” El feminisme, en canvi, és “el moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres.” Ara ja estan definits els dos conceptes, no per mi ni per cap altra “dona feminista radical” o “feminazi” sinó per un diccionari, en la redacció del qual també hi han participat homes. Ara ja queda clar que un no és el contrari de l’altre sinó que són, respectivament, causa i conseqüència, ja que he donat per suposat que s’entén: que sense l’existència del masclisme o la misogínia, no hauria esdevingut necessari un moviment de lluita contra aquest. Ara el problema recau en si la causa segueix vigent i, per tant, la conseqüència encara és necessària. Seria com el plantejament filosòfic de Descartes, canviant-hi, però, les premises: Masclisme, ergo feminisme. Per demostrar la veracitat del que estic afirmant m’agradaria posar en manifest algunes de les situacions que vivim cada dia les noies i dones d’aquest país. Sí, el país tan modern…