La nostra llengua val un acord de govern a la Paeria, per garantir la majoria absoluta “de facto” al govern de Lleida? Val un acord PDeCat-PSC per no xafar-se els ulls de polls mútuament? Es veu que sí. Aquest és el calatge polític dels líders territorials a Lleida, negociar amb la llengua com a preu a pagar per una “pau institucional” a la Terra Ferma. El Pacte a l’inici de legislatura entre PSC i C’S ja va ser anomenat el pacte de la vergonya, vergonya que ja es va constatar quan al PSC no li va tremolar el pols en posar en mans de C’s la política lingüística de l’Ajuntament, que, tot i les reiterades defenses de l’equip de govern del nostre Reglament d’ús de la llengua catalana, segons ells intocable, va patint un “cepillado” constant, persistent i amputador semblant al que va patir l’Estatut per part de “l’insigne” socialista Alfonso Guerra. C’s emparant-se en el bilingüisme van imposant el castellà com a llengua d’ús administratiu, perquè aquesta no és una croada pels drets dels lleidatans, és un assetjo i derroco a la llengua catalana que necessita un tracte preferent i el necessita perquè cal situar-la com a llengua d’ús…

A alguns cercles es parla de ‘despujolitzar’ Catalunya per motius diversos (amb tot, al meu parer, el panorama actual fa enyorar l’època del sr. Pujol, sense compartir les seves idees, però allò obeïa al procés natural del capitalisme, en aquell temps més ‘contingut’ per l’Estat de benestar gràcies al contrapès soviètic, sense saber com governaria avui el sr. Pujol). I si el falangista José Antonio Primo de Rivera proposà la senyera catalana com a bandera espanyola en ser la més antiga de la península, ara es parla encertadament de ‘catalanitzar’ Espanya, expressada per l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, i ja exposada a un escrit al diari ABC a l’any 1978 del periodista José María Carrascal (el de les ‘corbates de colors’). I és que segons ell, no són ànims imperialistes catalans sobre la resta d’Espanya ni substituir l’hegemonia madrilenya per la barcelonina en dedicar-se el poble català al seu propi creixement enlloc de malgastar energia en subjugar els altres, suggerint que el fet català fos part de l’ànima espanyola, no contra el de cada terra, sinó per engrandir i enriquir. El sr. Carrascal veia virtuts a Catalunya respecte la resta d’Espanya en fets com la laboriositat, el sentit organitzatiu i…