Diumenge, 29 Gener 2017 18:07

Nèix un país en comú

Escrit per
MANIFEST FUNDACIONAL D'UN PAÍS EN COMÚ Vivim canvis profunds que marquen un nou temps i exigeixen que fem un pas endavant, per teixir noves eines. La crisi econòmica de 2008 va desembocar a Catalunya en una crisi social, política, institucional i nacional. Una crisi de model que era, i és, europea i global. Les elits van aprofitar el xoc per trencar el pacte social i emprendre una ofensiva conservadora de retrocés i retallada de drets. A Catalunya i a l’Estat la societat civil s’ha avançat a la classe política, sortint al carrer i organitzant-se per defensar els seus drets, recuperar les institucions i posar-les al servei de la gent. Entre l'apatia i la resignació, va despertar la indignació i, més tard, la proposta i la il•lusió. S'obria una nova època al nostre país. A cavall entre el 15M de 2011 i l'11S de 2012 es va començar a construir una majoria social que exigia més sobirania i més democràcia: joves que fins llavors no s'havien sentit representats pels grans partits tradicionals, persones treballadores, professionals i autònomes que veien com els de dalt no s’havien d’estrènyer el cinturó mentre es posava el teixit productiu al servei dels interessos especulatius; persones jubilades…
 Mai he sigut empresari. Sempre he treballat per compte aliena; malgrat que la meva família si que ho és, des de fa molts anys. Però , fa unes setmanes , vaig tindre l’oportunitat d’assistir , a una jornada, organitzada pels Joves Empresaris de la PIMEC Catalunya , i una vegada escoltades totes les ponències i algunes intervencions de joves emprenedors que havia en el públic , de repent em va sortir l’ànima empresarial que tinc ,des de fa molts anys amagada molt endins. Em va agradar molt que el lema de la Pimec sigui: “Transparència, humilitat, honestedat i ètica”. Em va sorprendre que en la sala, havia molts joves empresaris amb molta motivació ,il·lusió i vocació empresarial, i que en tot moment van demostrar , una gran maduresa. Del que van dir els ponents, m’agradaria fer algunes reflexions al respecte: A) L’empresari ha de tindre cultura de FRACÁS : totes les persones hauríem de tindre un currículum de tots els fracassos que hem tingut a la vida, en el qual s’analitzés, de forma constructiva , els motius del mateixos i saber verbalitzar-los . Perquè del fracàs se n’aprèn. La paraula fracàs existeix en el diccionari, però una cosa es tenir…
Certament el professorat és un sector tan valuós com d’altres, en ser peça clau pel desenvolupament de les persones i ensenyar-nos els coneixements bàsics per anar per una vida que ja ens ensenya la resta, a més dels records i la impremta personal que ens deixen alguns dels seus membres. Ho dic des de la meva experiència d’estudiant ‘permanent’ i per la impremta que en molta gent deixà el meu pare com a professor d’institut. Ara després d’anys de substitucions, la conselleria d’Educació convocarà oposicions de professorat al sector públic (ja s’augmentaren abans en 1000 places sense convocar oposicions). Són bones notícies ja que el personal docent ha patit una disminució de qualitat laboral en haver de treballar més hores per assumir l’augment d’escolars (un 4,5% d’hores lectives a Primària i un 8% a Secundària). Així mateix, es vol incrementar la dotació pel transport i menjador escolar, i s’ha previst un nou sistema de pagament de la construcció de centres educatius per estalviar 15 milions d’euros anuals fent els pagaments a mesura que s’executin les obres i no per avançat, permetent destinar recursos a reformes, ampliació i millora (i disminuir l’endeutament). Així mateix, la consellera d’educació és partidària d’ampliar l’obligatorietat…
Dimarts, 27 Desembre 2016 18:02

Saber valorar

Escrit per
Lamentablement vivim en un món on hi ha infinitat de coses per canviar perquè els èssers humans fins a dia d’avui no hem sabut entendre’ns, ni hem fet prou cas en els granets de sorra d’algunes persones que lluiten per transformar en positiu aquestes realitats tant lamentables. Dins de l’escriptura els autors ens endinsem en pensaments, filosofies i creences que les expressem com a tal, i que creiem que tenen un impacte social important, ja que repercuteixen positivament en la societat. Aquest tipus de filosofia, la de veure les coses d’aquesta forma tant particular pot resultar utòpica, sensacionalista, futurista o bé il·lusionista però us asseguro que té resultats molt efectius a mig termini. El saber valorar als demés pel que són i pel que fan, és un repte important per la humanitat i per qualsevol ciutat. Saber valorar als demés és una bona via per conseguir la felicitat plena. I molta gent infeliç ho és per la manca de referents. No es tracta de fer la pilota als demés sinó d’un altre concepte: el saber valorar als demés, de la mateixa forma que voldriem ser valorats nosaltres. Cal destacar que a les ciutats hi tenim gent molt preparada, entre ells…
L’any que som a punt de començar, es compliran els 80 anys d’uns fets que demostren que els atacs militars a la població civil, no només van ser un dels objectius claus del feixisme, sinó que encara avui se segueixen emprant com a estratègia. El 2 de novembre de 1937, nou bombarders italians de l’Aviación Legionaria del bàndol revoltat, es van enlairar de l’aeròdrom de Saragossa per castigar la nostra ciutat, arrabassant la vida de 250 persones i deixant 750 ferits al seu pas. Amb els de Gernika, Durango i Granollers, va ser un de los bombardejos de la Guerra Civil més mortífers sobre la població. I, sense cap afany de desmerèixer el nombre desmesurat de víctimes mortals, el més colpidor fou que entre elles s’hi comptessin 48 alumnes del Liceu Escolar de Lleida. Factor que, si ho podem anomenar així, incrementa, més encara, l’abast de la tragèdia. Malgrat que ja des de molt abans, algunes entitats i grups polítics, entre ells Esquerra Republicana, reivindicaven la memòria dels fets del bombardeig de 1937, no va ser fins el 2006, que l’Ajuntament de Lleida va instal·lar una escultura rememorant-los al lloc on s’ubicava l’edifici del Liceu Escolar. L’any 2009, s’aprovava en…
Dimecres, 21 Desembre 2016 18:07

Per Nadal i Reis, un altre rescat

Escrit per
Ara s’acosten les festes de Nadal i Reis, moments de reunió de famílies i amistats, de respir de sentiments emotius que no tenen preu i de reflexió envers el que hem fet i el que ha passat durant l’any. Unes entranyables festes convertides en febre consumista i també aprofitades per mala gent per cometre atemptats contar la vida humana abusant de la nostra confiança i imposant les seves lleis (vagi de passada el meu condol per les famílies de les persones mortes a l’atemptat de Berlín, a Alemanya, i la família del diplomàtic rus assassinat per un fanàtic interessat en sabotejar tot procés de pau que acabi amb la guerra de Síria). Perquè és en aquestes dates quan més trobem a faltar les persones estimades que han marxat i també quan fem propòsits per l’any vinent (anar al gimnàs, estudiar alguna cosa, fer algun viatge, deixar mals hàbits, o com millorar el món si tenim sensibilitat social, etc). També és el moment en què la gent ens obsequien amb regals i s’espera amb il·lusió de nens i nenes (i de pares i mares gaudint de la felicitat dels seus fill i filles) fent de la nit de Reis la nit…
No és cap secret el bulling al que l’estat espanyol sotmet a Catalunya des de fa molt de temps. Que les infraestructures viaries i ferroviàries catalanes, que depenen de l’estat, són menystingudes en el seu manteniment i en les inversions és sabut per tots els que vivim aquí i ho patim diàriament. Al Pirineu hi tenim una d’aquestes infraestructures viaries estatals, la carretera N-260 també coneguda com a eix pirinenc. De fet, se l’anomena així, eix pirinenc, per què travessa tot el Pirineu de punta a punta, des de Portbou (Girona) fins a Sabiñánigo (Osca); amb una longitud d’uns 500 kilòmetres, dels quals 353 transcorren per Catalunya. L’origen d’aquesta carretera es remunta a la dècada dels 80, quan un conjunt de carreteres pirinenques secundaries i locals van passar a ser de titularitat estatal per conformar la N-260, sense fer-ne cap actuació més que unificar-les, i posar-li el nom de “Nacional” quan de veritat li hauríem de dir carretera de segona . Aquest fet és el motiu pel que, actualment, molts dels trams siguin camins irregulars i estrets, molt lluny de les carreteres nacionals estàndard de la resta de l’estat, com per exemple la NII de Madrid a la Frontera francesa…
¿Cuestión de complejos por defender ideas, incluida la cuestión nacional?. Si la ‘izquierda’ acapara el movimiento obrero, la ‘derecha’ lo hace con el patriotismo (sobretodo el español). Como ejemplo la cuestión de Gibraltar, que bajo el discurso sobre su recuperación le ha servido a esta ‘derecha’ para apropiarse en exclusiva de los símbolos nacionales como arma de distracción frente a quienes no apoyan su idea de España, imponiendo un relato contra la ‘izquierda antiespañola’. Pero si cuando esta ‘derecha’ gobierna España, vende nuestra soberanía nacional a organismos económicos mundiales que dictan las políticas de austericidio, podemos dudar sobre sus supuestas posiciones patrióticas o si es la única combatiente por la integridad territorial española, más cuando evolucionó hacia el proatlantismo, aceptando la sumisión de España a los dictados de Washington y Londres, y enarbolando la bandera patriótica y la recuperación de Gibraltar cuando hay problemas (el expresidente Aznar en el año 2002 por su reforma laboral y sumisión a George Bush, o en el 2013, con el sr. Rajoy por los escándalos de corrupción en el PP y los recortes sociales). Pero el caso es que la ‘izquierda’ por sus complejos carece de un discurso nacional y patriótico definido sobre España…
Diumenge, 11 Desembre 2016 10:49

La màgia de l'optimisme

Escrit per
Tal com diuen alguns filòsofs i escriptors de l'era postcontemporanea, a la vida tot és possible.El darrer en fer conèixer aquesta nova filosofia postconteporanea ha estat l'emprenedor i filantrop català, en Xavier Gabriel, conegut com a eminència del màrqueting i venda de loteria a la 'Bruixa d'or' de Sort traient un nou llibre titulat 'Res es impossible' amb la intenció de fer entendre a la gent a partir de frases poderoses, que totes les coses per molt difícils que puguin resultar són possibles a partir de les petites accions dels humans. No crec pas a priori, aquest senyor en busqui un benefici personal, sinó que ell a l'igual que moltes altres persones amb valors filàntropics pensa que moltes coses que passen al món podríem ser capaços evitar-les si tinguéssim un paper més actiu, i que incorporar noves formes d'actuar pugui influir en el creixement sostenible del planeta.No m'estranyaria doncs que aquest senyor que ha publicat el llibre tingués altre cop molta més sort que qualsevol premi de loteries i la gent s'adonés que de l'esperança, de la lluita, se'n pot aconseguir coses meravelloses. L'optimisme té màgia i més de la que ens podem imaginar. Per tant hauríem de poder incorporar…

 

El temps a Balaguer

 

 

 

 

 

Director i fundador:
Josep Maria Castells i Benabarre