Actualitzat 12:21 PM CEST, Aug 19, 2018

Especial estiu 2013 de 'Butaca i crispetes'

Publicat el

Divendres, 13 Setembre 2013

LES MILLORS PEL·LÍCULES ESTRENADES AQUEST ESTIU ALS CINEMES:

El Gran Gatsby * * * *

Després d'estrenar-se amb gran èxit als EUA i d'inaugurar encertadament el festival de Cannes d'aquest any, s'estrena al nostre país un dels plats forts de 2013. Es tracta de l'ambiciosa adaptació del clàssic de l'escriptor Scott Fitzgerald arribada de nou a la pantalla gran després d'unes pel·lícules irregulars.
En aquesta ocasió, el director Baz Luhrmann torna a explicar-nos una història d'amor impossible embolcallada en una ambientació fastuosa, espectacular, com ja va fer amb "Romeo + Julieta" o "Moulin Rouge!". Alguns crítics han titllat al film de no saber traslladar l'esperit de la novel·la al cinema, per culpa del malbaratament visual propi del seu realitzador. No obstant això, considero que si el responsale del producte és Luhrmann, ja hem de donar per descomptat una mica amb què ens anem a trobar, ja que si hagués estat un altre el director el film seria diferent. A més a més, el seu excés i barroquisme d'estil no impedeix que hi hagi escenes en què es preocupi més per la intimitat que necessiten els personatges, com la excel·lent sobre el retrobament de la parella protagonista (si bé crec que hi ha l'error que de seguida torna a estar sec i impecable DiCaprio després de mullar-se per la pluja) o les del narrador escrivint la història de la pel·lícula. I, el que és important, queda una mica de l'essència del llibre en tractar aspectes interessants com són el somni americà, referències al context històric dels feliços anys 20 que poden assemblar-se a les de la crisi actual i, especialment, la descripció del protagonista com algú esperançador, optimista i ingenu, que fins al final creu que pot estar al costat de la seva eterna estimada i que a través de negocis foscos va aixecar una gran fortuna pensant que així conquistaria el seu amor. Aquí cal destacar la interpretació de Leonardo DiCaprio, ideal com Jay Gatsby, sent la seva elecció pel paper encertada per ser una estrella del cinema. Està ben acompanyat pel seu amic en la vida real Tobey Maguire, el narrador i com si fos un espectador més de la història, i per Carey Mulligan com la noia que aconsegueix despentinar i trontollar l'elegant aparença del misteriós Gatsby.
Així doncs, estem davant un d'aquells "peliculons" que poc abunden últimament als cinemes, en què destaca cada apartat (direcció artística, vestuari, fotografia), encara que amb un innecessari ús del 3D. És un encert que a ritme de música moderna com el hip-hop i amb veus com Beyoncé o Lana del Rey, Luhrmann hagi elaborat una nova versió apta per a les noves generacions, a les quals és probable que els agradi. Esperem que sigui un dels èxits d'aquest any.

 

 

 

 

 

 

Antes del anochecer * * * *                                                                                                                          

Molt ben rebuda en l'últim festival de Berlín, s'estrena el tercer lliurament sobre la parella que es va trobar en les dues anteriors cintes també dirigides per Richard Linklater. Després de Viena i París, en aquesta ocasió veiem a Celine i Jesse ja casats, amb fills en comú i de vacances a Grècia, on les seves llargues converses i discussions faran que la seva afable vida en comú es vegi alterada per aspectes més foscos del matrimoni. Si bé els dos excel·lents lliuraments anteriors tractaven sobre la trobada de l'amor de manera ingènua, aquest brillant drama romàntic amb tocs de comèdia parla del difícil que és mantenir el sentiment amorós en una parella durant anys. Alhora divertida, intel·ligentment escrita, transcendent i quotidiana, aquesta pel·lícula compta amb escenes com la del cotxe o la de l'habitació de l'hotel que per alguns poden ser llargues, però que són intenses com un retall de la vida. Aquesta és la millor de les tres per la seva lucidesa i qualitat en la seva realització i interpretació, ja que compta amb uns Julie Delpy i Ethan Hawke que en els seus personatges han sabut passar els anys junts de manera realista, per la qual cosa aquestes pot ser que siguin els seus papers més interessants. En definitiva, a mig camí entre un film d'Eric Rohmer i "Secrets d'un matrimoni" d'Ingmar Bergman, aquesta bellíssima proposta ve a ser una de les millors en el seu gènere dels últims anys i una de les imprescindibles d'aquest 2013. Estaria molt bé que dins de gairebé deu anys hi hagués un altre lliurament més d'aquesta parella ja en la cinquantena.

 

 

Pacific Rim * * *                                                                                                                         

Després del projecte frustrat de dirigir "A les muntanyes de la bogeria", l'excel·lent director mexicà Guillermo del Toro va deixar de dirigir "El hobbit" per endinsar-se en una de les pel·lícules més esperades d'aquest estiu. La lluita entre grans monstres i robots capitanejat per humans, es salda en un gran blockbuster amb pinzellades d'autor pròpies del seu director. Encara que la seva línia dramàtica és molt fina, visualment és imponent i resulta molt entretinguda. A més, és d'agrair que no sigui una seqüela o un remake, sinó una proposta comercial dirigida amb llibertat. No és una gran pel·lícula al no emocionar gaire a l'espectador, però agradarà sobretot als més joves i és una de les més notables estrenes estiuenques de 2013.

 
   

 

 

 

       

Paraíso: Amor * * * *                                                                                                                              

Després del seu polèmic pas pel festival de Cannes, aquesta setmana s'estrena al nostre país el primer lliurament del tríptic format per "Paradies", les següents parts del qual arribaran, respectivament, en les properes dues setmanes. Els tres films expliquen la història de tres donesde generacions diferents d'una família i, en el primer lliurament, la protagonista viatja a Kenya a la recerca de turisme sexual. El realitzador austríac Ulrich Seidl aconsegueix el seu objectiu de provocar i incomodar a l'espectador amb una càmera freda i impacable davant escenes sòrdides, de manera que, encara que hi hagi públic i crítics que surtin asquejats del seu visionat, no és fàcil aconseguir-ho, sense ser condescendent. En suma, és un film dur de veure però també ben realitzat.       

                                                                                         

Paraíso: Fe * * *                                                                                                                                

Una setmana després de la primera part dedicada al sexe, s'estrena la segona, presentada en el festival de Venècia i guanyadora del premi al millor guió en el festival de Sevilla. Centrada en la devoció religiosa, també està realitzada de manera dura, intentant provocar, on la càmera és un mer testimoni d'imatges inusuals de veure. Un servidor troba a faltar una reflexió més clara sobre el delicat tema que tracta, perquè de vegades sembla que simplement el director vulgui provocar sense més, però, com l'anterior, és una pel·lícula que aconsegueix incomodar a l'espectador i aprofundeix en el personatge femení central, ben interpretat.                                                                                                                              

Paraíso: Esperanza * * *                                                                                                                     

I després de la segona part, arriba una setmana després l'últim lliurament de la trilogia "Paradís", aquesta vegada estrenada en la secció oficial del festival de Berlín. En aquesta ocasió, la protagonista és la filla de la mare que buscava sexe a Kenya i la tieta de la que és una devota religiosa, que és una obesa que viatja a un campament d'estiu. Potser és el film més càlid i menys pertorbador dels tres, encara que la seva realització segueix l'estil provocador de la trilogia, però una mica menys que en la primera part. Fins i tot, té un punt malenconiós, per la qual cosa pot tenir un públic més ampli que no quedi tan incòmode davant el seu visionat, posant un aire d'esperança com bé indica el seu títol en el desenllaç. En definitiva, és un tancament interessant a una trilogia lúcida i demolidora sobre la dona a la societat, sent uns dels films més destacats a nivell europeu i internacional.

 

 

 

 

Perder la razón * * * *                                                                                                                  

   Des de Bèlgica, el cineasta Joachim Lafosse dirigeix aquest dur i fosc drama psicològic que s'endinsa en les relacions de poder i d'agraïment d'una família i en el paper marginat i feble en què, en conseqüència, pot acabar la dona. Aquest és un d'aquells films molt bé realitzats que aconsegueixen fer patir a l'espectador, on la labor dels intèrprets és molt important: en aquesta estrena trobem als excel·lents actors de "Un profeta", el jove Tahar Rahim i el veterà Niels Arestrup, però destaca especialment l'actriu de "Rosetta" Émilie Dequenne en un paper colpidor. Així doncs, estem davant un dels millors films europeus d'autor d'aquesta temporada, avalat per la seva presència en diversos premis i festivals.

 

Mud * * * *                                                                                                                                        

   Per fi s'estrena a Espanya l'última pel·lícula del notable director Jeff Nichols després de l'ombrívola "Take shelter". Aplaudida però lamentablement sense premi al festival de Cannes, aquest és un preciós relat adolescent ( i no simplement un més) d'iniciació a la maduresa i la pèrdua de la innocència de dos nens, i especialment del protagonista Ellis. Sota la seva perspectiva ens explica el director la història, en la qual la seva relació amb el misteriós personatge que dóna títol al film, serà el causant de l'aprenentatge del nen. I si Ellis ajuda a Mud perquè intenti aconseguir el seu objectiu, és per l'amor que sent cap a Juniper, la parella absent. Tots i cadascun d'aquests personatges estan molt bé interpretats pels actors, des de la naturalitat de la parella de nens (sobretot Tye Sheridan del que recau gairebé tot el pes de la pel·lícula), fins al veterà Sam Shepard. També, el carismàtic i complex personatge de Matthew McConaghey, que des que té una vida personal més estable, està fent bons papers: "L'innocent", "Magic Mike" i encara ens falta per veure la seva actuació en un film pel qual diuen que optaria a l'Oscar "The Dallas Buyers Club"), i la noia del film, la oscariTzada Reese Witherspoon, que en les seves comptades escenes destaca en un paper poc habitual. Potser en el tram final, el realitzador no evita entrar en el convencional propi de les propostes de Hollywood, però la realització elegant i segura, la narració interessant i la precisa descripció dels personatges fan que estiguem davant d'un dels títols més importants de l'any que inicia la temporada de tardor.

 

 

 

 

PEL·LÍCULES ESTRENADES EL MES DE SETEMBRE:                                                         

Cruce de caminos * * * *                                                                                                                      

A diferència de l'anterior film "Blue Valentine", que es va estrenar dos anys després al nostre país, a principis d'aquest 2013, després del seu pas pel festival de Cannes arriba "The place beyond the pines", millor que el títol en castellà, dirigida per Derek Cianfrace. Es tracta d'un drama que conté tres pel·lícules amb les seves respectives tres històries que estan relacionades. Compta amb unes notables interpretacions del repartiment d'actors: Eva Mendes, un recuperat Ray Liotta i, sobretot, Ryan Gosling en la seva línia i un sorprenent Bradley Cooper en bona ratxa, posterior a "El costat bo de les coses". La realització del film manté l'interès en l'espectador, encara que en el guió la seva manera naturalista de desenvolupar-se al final resulta una mica impostada per a construir les històries connectades. El seu tram final no està a l'altura de tot l'anterior, però no hi ha dubte que és una de les estrenes d'autor més destacades d'USA i que fa mantenir al seu director, juntament amb Jeff Nichols (que va estrenar la setmana passada "Mud"), com un dels millors joves realitzadors al seu país.

 

 

 

 

 

 

La piedra de la paciencia * * * *                                                                                         

     Rarament des d'Afganistàn, ens arriba aquest notable drama que ens apropa a la vida casolana i familiar d'una dona a l'Orient Mitjà, basada en una novel·la de Atiq Rahimi, també director i guionista. El seu principal reclam es troba en la gran interpretació de la seva actriu protagonista G. Farahani. També, la seva arriscada proposta de constar d'un únic escenari, encara que a alguns els resulti pesada, aconsegueix que ens fiquem en la història i arribi a tocar el cor de l'espectador. Guardonada en l'últim festival de Gijón amb el premi a la millor actriu, el FIPRESCI i del jurat jove, pot ser irregular, però és una interessant mostra de cinema d'autor provinent d'un país del que de vegades no som conscients de la seva realitat.

 

 

Especificacions

  • Escrit per: Josep Maria Castells

Share this product